I ja s'acaba una altra setmana...

Avui, diumenge, també dia d'estudi. Estic rellegint Lucrècia i us deixaré un passatge d'aquesta obra neoclàssica d'un gran escriptor menorquí, el millor de l'època (segurament perquè no hi havia gaire més competència aquells dies) Joan Ramis i Ramis: (es nota que demà tenc examen de literatura, no?).

COL·LATINUS:
Oh vida de mon cor! Oh esposa sempre amada!
No eus vegen més mos ulls tan trista, tan torbada.

No vulgueu aumentar ab vostro sentiment
la pena que mon cor a l'apartar-se se sent.
Ja em basta a mi el deixar tan dolça companyia
perquè estiga privat de tota ma alegria,
sens que els turments curels que en est instant patiu
a tristeses majors me dónien més motiu.
¿Acás pensau que en mi ja está extinguit l'amor
veent que per partir tenc ànimo i valor?
Nno lo cregueu aixó: diguam-me, què dirien
los déus qui, ab sentimetn, veurien
un romà descansar en braços de sa esposa,
quan son rei en el camp la sua vida exposa?
Vós mateixa, pensant en esta vil acció,
tendríeu el cor ple de pena i confusió.
Deixau-me, pues, complir per ara b mon honor:
Ja seguiré altres temps les lleis d emon amor.
Però no imagineu, oh glòria de ma vida!,
que el vostr amat espòs vos deixa, vos olvida.
Ja eus am, ja eus amaré, res no em farà mudar;
el qui estima de cor jamai pot olvidar.
Adiós, pues, mon amor, no em puc més detenir:
tot està previngut, ja és hora de partir.
Mes no temeu que muira, estau sense inquietud
los déus tindran piedat de vós, de la virtut.
Adiós, ma vida. Adiós...

LUCRÈCIA:
Partiu, pues, per Ardea,
anau a los combats, anau a la pelea.
Jao ja no vos detenc, però per cert teniu
que moriré també si vos, senyor, moriu.
Vós víctima immortal sereu del vostro honor;
Lucrècia lo serà, però del seu amor.
...