Graffiti, stop motion

MUTO a wall-painted animation by BLU from blu on Vimeo.

Només cal veure-ho.

Davant de...

Davant de la crisi psicològica que ens estan imposant i, sobretot, implantant, com si es tractés d'un xip d'una narració de ciencia ficció què podem fer? I no pas subjectivament.

Diuen que llegir-se el diari és perdre el temps perquè t'alerta de notícies que alerten, a la vegada, que s'acaba el temps: i és que els maleïts tant per cents (%, %, % i %) sobre la crisi mundial només són desgràcies de la nostra ja existent desgràcia multitudinària, que no humana. Els aliments pugen diuen. Hi ha qui menja arròs tots els dies i ara es veu que els aliments pugen. Però el que realment fa riure (si algú tan boig com jo em permet) és que afegeixen que l'habitatge també puja. Déu meu! On m'he ficat?!

Les coses són clares. Lògica, amor i sentiments, premis Nobel, el què vulgueu, però només hi ha imbècils. El què fer és objectiu, unànime, plural.

Un italià enfadat i el meu NIE

Fart de no entendre res. Fart.

Quan un Erasmus es disposa a venir a Barcelona, o a qualsevol de les capitals o universitats del país, què coi s'està plantejant? En què pensa? Suposo que, com tants coneixem, un dels principals projectes és la festa. Però, ha vist en algun moment que es dirigeix a un territori que, malgrat tot, hi ha dues llengües oficials? No! Ningú l'ha informat, ni la seva universitat de procedència ni la que l'acolleix. D'això se'n diu educació cultural o qualsevol lema (patètic) que tingui una univeristat. Cal afegir la interessant i absurda pregunta de primer dia de classe quan el professor vol saber si hi algun Erasmus entre els assitents, per tal de canviar d'idioma i que aquella persona (una entre més de setanta) ens pugui entendre a tots.

Quan un turista de l'Europa nord-occidental, en la majoria del casos, ve aquí a gastar-se-les, les peles i els aires, dic, passa el mateix: l'objectiu és el consumir la festa, els menjars i el temps de manera que res s'acaba, pels diners i perquè el lloc on estan els ho permet: al qual nomenen Espanya. I ho fan, com també sabem tots, visitant punts exclusiva i culturament catalans.

Quan al treball em truca un italià enfadat i autoritari (atípic?) i em diu que el meu, suposat, país és el pitjor d'Europa i jo li contesto que s'equivoca, que jo no sóc pas espanyol, que sóc català, que es pot enfadar i cridar, però que la trucada que està fent no és per teoritzar i menys per atacar-me a mi també passa el mateix perquè el senyor italià em diu, textualment:

Estoy harto de toda esta mierda y vuestras nacionalizaciones. Todos vosotros soys españoles y no tenéis nada que decir. En tu DNI, chico, deja que te diga, pone espanyol.

Li torno a comentar que s'equivoca particularment amb mi i que, si em permet, ell havia triat que se l'atengués en català; així em constava en pantalla. Avui ho tinc clar, un altre dia no passarà el mateix.

I gràcies al govern que em cuida per protegir-me a mi i les meves coses.

Bon any!

Ja era hora d'anar actualitzant això i de desitjar a tots vosaltres que aquest nou any que ja fa dies que hem encetat sigui, en la mesura possible, millor que el passat i pitjor que el proper... si més no, que les vostres vides segueixin el seu camí envoltats de salut, amor i felicitat. Tot i que sona a tòpic, sense aquestes tres coses fariem ben poc en aquest món.

És època d'exàmens, tot i que amb aquest nou pla que ens han "imposat" serà un mes lleugerament relaxat. Els mesos d'estrès i nervis ja els hem passat, i ara estem en la fase d'eufòria i alegria, perquè les notícies són bones, bastant bones. Ara a disfrutar d'uns dies de relax, uns dies per descobrir llocs insòlits d'aquesta ciutat tant nostra que ens acull. També seran dies per reflexionar, per dedicar-los a aquelles coses que en el dia a dia, monòton, se'ns obliden fàcilment. També ens tornarem una mica més addictes al cinema, al bon cinema, per què no! Anar al cinema cada cop és més difícil, estem en temps de crisi i no podem malgastar els diners, tot i que anar al cinema no ho seria. Són temps d'estalvi... què hi farem!

Per la plana

De nou per les contrades del sud. A la plana del Montsià! Fa fred, i més que a la civitas. Les teulades estan banyades i el paisatge està gris. Tot i així no he escrit cap poema. Penso en altres coses: potser en escriure un poema.
Els meus -relatius- Nadals comencen ara i acaben en menys d'una setmana, per això els polvorons -sense porc, tot sigui dit- que toquen toquen ara. Cap endins!

L’ESTÈTICA A CADA CASTELL I TOTES LES OMBRES (BALTASAR PORCEL, 2008)

Baltasar Porcel afirma en un article que no és capaç d’escriure una novel·la a partir d’un argument unitari, ja que les històries i el temps es barregen. Tot això acaba desembocant en la tècnica, amb la qual acostuma a escriure, del ziga-zaga o de mosaic. Cada castell i totes les ombres és una novel·la que precisament està construïda sobre aquest precepte. L’acumulació de vivències de cada personatge fa que l’autor prescindeixi, a voltes, de la coherència argumental, i en conseqüència l’obra es converteix en una mera suma d’episodis.

La barreja de les històries i vivències dels personatges estan mancades de verbs que en descriguin l’acció. La sintaxi és confusa, està poc treballada (tot i que ho podem entendre com una tècnica pròpia de l’escriptor), i resulta convulsiva per al lector. També és curiós l’ús repetit de pronoms relatius a l’inici de moltes proposicions, així com l’abús de l’ablatiu absolut ("necessitades així les dues identitas" Cada castell i totes les ombres B. Porcel edicions 62 p. 202)i l’ús d’interrogants.

Hi ha una predilecció pels augmentatius, diminutius i pejoratius que volen reflectir el llenguatge oral de la societat barcelonina d’avui dia. Per un costat, el llenguatge és ple d’adjectius que poden resultar, fins i tot, excessius en alguns casos (“la vida constitueix un infrangible agafall còsmic o visceral” Cada castell i totes les ombres B. Porcel edicions 62 p. 147). Aquesta tendència a voler dotar els diàlegs d’un retoricisme recargolat, allunya el llenguatge oral de la versemblança. Per un altre costat, l’alt nombre de frases connectades per gerundis, per conjuncions i pronoms reforça aquesta inversemblança.

Tot i voler representar la societat d’un determinat moment i la seva parla, l’autor de l’obra, en cap moment atribueix un idiolecte propi als seus personatges. Traspassa la situació molt més enllà de la situació diacrònica i geogràfica del dialecte social de la Barcelona actual. Tots els personatge, siguin d’on siguin, parlen de la mateixa manera, sense matisos diferenciadors. Fins i tot, arriben a servir-se de mallorquinismes, que reflecteixen la procedència de l’escriptor.

Així doncs, podem concloure que l’última obra de Porcel es caracteritza per una escriptura caòtica sense cohesió estilística. L’únic aspecte que dóna una idea d’unitat a la novel·la és la pròpia desestructuració de la sintaxi i de la llengua. Es tracta d’una prosa transgressora que va més enllà de la versemblança.

Mirant l'amor

Una nova cançó den Shían que parla d'amors, els que, d'alguna manera, viu cadascú. Subjectivament.

Mirant l’amor

Mira bé com rappejo, tinc por pel que sento,

explica’m tu el què expresso, ets tu la causa del què penso,

fer-me entendre el riure, de veure que es té per viure

i sentir-se com un home lliure, (riure, viure i lliure).

Tan fa, m’he enfadat, tiro caminant en fals,

ves que vaig, vinc, me’n vaig, no sé el què faig,

coi de mirall enamorat, ve l’hivern que m’escalfarà,

però que em tingui amb pietat, senyora bona Soledat.

Estava mirant l’agost, el cel i el sol,

un avió i un vol, tu i jo, enamorar-se és parlar d’amor

i jo te’n parlaria, no saps ni què escriuria,

no saps ni què diria, més del què creus creure, tia.

Tenia prioritats al compàs, una cançó amb cants

d’uns camps florals d’un noi i una noia, saps?

Trucada, agafa-la, ja no és una carta deixada,

sóc una espelma enamorada, sóc tanta sang que tot raja.

El temps va fugint, tu quedat amb mi, no despertis,

jo m’he adormit, però tinc crit si dic qui

és qui m’ha tret el pit i tu ets qui està aquí

si tinc crit al què et dic des del forat del meu pit.

Els carrers que queden, els viatges que venen,

els meus llavis t’esmenten i no saps com t’estimen,

les abraçades faran clams si aquest és el nostre prat

i tenim lloc per als instants, fins i tot per als plorats.

La vida es fa amor i pren part del nostre món,

tinc les cartes al cor, les que parlen de tu i jo.

La vida la fem amor i estem per no estar sols,

tenim l’ànima en dol i s’acaba quan no hi ha amor.

Tu i els teus ulls grossos, llavis fins i rojos,

parlo del meu cosmos, dos joves tan bojos,

jo estic mirant els agosts, els batecs del meu cos,

tu vas desprenent sensacions, il·lusió i és meravellós.

He perdut la timidesa amb una ànima tan sincera

fent una lletra que no és meva, tu, queda-te-la!

Tot és una partida crua tot i una mirada profunda

cap allò que encara ens dura, respirem però porta cua.

Trenco el ritme dels dies si camino sol en les vies

i busco les meves guies si tu marxes i ja no em guies,

no cal recollir fantasies, (esteu bojos!)

sóc una persona, ei! què creus què sabies?

Noi al·legant disbarats en el món dels disbarats,

sóc com tots els infants, mira, són fulls tacats,

ves, que m’he quedat trist, tantes nits i tants matins,

els mesos s’han fet dits i tràgicament infinits.

Diari de la meva vida, dia a dia, vida,

ja no sé qui em crida, (Shían!) ja no sé qui em crida!

Ets una part emocional que està plorant d’amagat

entre els llacs infernals que a dins m’estan castigant.

Passejades? On vulguis. Recerques? On siguis.

M’apassiones, m’agrades, només vull que somriguis,

però tan fa, m’he enfadat, tiro caminant en fals,

ves que vaig, vinc, me’n vaig, no sé el què faig.

La vida es fa amor i pren part del nostre món,

tinc les cartes al cor, les que parlen de tu i jo.

La vida l’ha fem amor i estem per no estar sols,

tenim l’ànima en dol i s’acaba quan no hi ha amor.

Un cap de setmana a Andorra

Es fa curiós entrar en un país nou. Un país on no hi has estat mai és curiós, tant mirant-lo amb prismàtics i sense arribar a la frontera com estant-hi. I en feia ganes, de que fos curiós.

Els bitllets de bus es fan agradables tenint-los a les mans, sobretot si un no es fixa en la tarifa que el taquiller acaba de deixar-hi impresa. Sempre he cregut que no cal pagar per viure, però què més dóna, és un món de... També he cregut que és un disbarat despertar-se tan d'hora per pujar a un bus que no farà cap parada més que la que correspon, la del final del tragecte, però què més dóna...
Andorra és un territori perdut entre muntanyes que el fan molt bonic. Sincerament, si el cel està destapat és més agradable. Cal anar-hi amb cotxe propi, si és possible, perquè encara que sigui petit, no està prou ben comunicat i de vegades es fa gran i tot. Estic segur que no sé perquè hi vam anar a parar, però segur que era per descobrir quelcom de bo, de nou, de naturalesa i de veure -i beure, també- allò que de vegades necessites. Ningú de nosaltres hi havia anat abans -sí, som catalans i no hi haviem anat abans i no és cap drama tampoc- i com a nens petits ens vam posar contents de seguida que vam veure la senyal que anunciava "Espanya", és a dir, que quedava enrere, tan próxima i tan lluny.
La capital són dos carrers de botigues, res més. Pràcticament cap lloc on es pogués menjar alguna cosa autòctona, tot era importat d'aquí i "fotia" ràbia, la veritat. Totes les botigues venien el mateix: MP3, MP4, telèfons mòbils, càmeres digitals, càmeres de video i armes, sobretot armes. Conscient del què escric, crec que no val la pena anar-hi a comprar res: tot el que hi ha allà és aquí i pràcticament pel mateix preu. A hores d'ara sabem tots els danys del bon turisme, sobretot el turisme fiscal d'Andorra: hotels de 5 estrelles.
No hi ha llocs per visitar. Però, hi ha el Museu de Tabac. Hi vam anar, al país dic, amb la idea equivocada i massa utòpica. Esperàvem -i volíem- un país com cal. Amb la seva pròpia gastronomia, amb llocs interessants per visitar. El paisatge el té, el què li falta és tot.
El tema de la llengua és... no tinc lèxic... Què coi! L'únic estat del món on la llengua oficial és la meva, la catalana! Mentida! O parles castellà o portugués. Han passat dies i encara no ho entenc. Em recordava, tot allò, la senyora ciutat de Barcelona: català, sí, però, enlloc.
Em quedo amb la naturalesa, sí! Em quedo amb un el bon cap de setmana que vam passar! Em quedo amb un sopar a la terrassa i els cambrers espantats perquè tothom era a dins i nosaltres voliem sopar fora, encara que fes fred.

ANDORRA

A poc a poc tot arriba, amb una bona dosi d'il·lusió i bon humor. Uns dies esperats, un cap de setmana per no oblidar, una estada que no deixarà de ser immensament especial.. Què més t'he de dir!

1 any

El perfum silenciós de les parets,
la sort dels colors,
la veu més pregona,
el mirall de les finestres.
Els aliments dels cors,
els infants a les pupil·les,
el ball dels arbres,
els dits als horitzons.
Les receptes dels minuts,
les llavors en els escrits,
els vestits a les sangs,
el perfum silenciós de les partes,
els murs sense vianants
i t'estimo.