21 de nov. 2008

L’ESTÈTICA A CADA CASTELL I TOTES LES OMBRES (BALTASAR PORCEL, 2008)


Baltasar Porcel afirma en un article que no és capaç d’escriure una novel·la a partir d’un argument unitari, ja que les històries i el temps es barregen. Tot això acaba desembocant en la tècnica, amb la qual acostuma a escriure, del ziga-zaga o de mosaic. Cada castell i totes les ombres és una novel·la que precisament està construïda sobre aquest precepte. L’acumulació de vivències de cada personatge fa que l’autor prescindeixi, a voltes, de la coherència argumental, i en conseqüència l’obra es converteix en una mera suma d’episodis.

La barreja de les històries i vivències dels personatges estan mancades de verbs que en descriguin l’acció. La sintaxi és confusa, està poc treballada (tot i que ho podem entendre com una tècnica pròpia de l’escriptor), i resulta convulsiva per al lector. També és curiós l’ús repetit de pronoms relatius a l’inici de moltes proposicions, així com l’abús de l’ablatiu absolut ("necessitades així les dues identitas" Cada castell i totes les ombres B. Porcel edicions 62 p. 202)i l’ús d’interrogants.

Hi ha una predilecció pels augmentatius, diminutius i pejoratius que volen reflectir el llenguatge oral de la societat barcelonina d’avui dia. Per un costat, el llenguatge és ple d’adjectius que poden resultar, fins i tot, excessius en alguns casos (“la vida constitueix un infrangible agafall còsmic o visceral” Cada castell i totes les ombres B. Porcel edicions 62 p. 147). Aquesta tendència a voler dotar els diàlegs d’un retoricisme recargolat, allunya el llenguatge oral de la versemblança. Per un altre costat, l’alt nombre de frases connectades per gerundis, per conjuncions i pronoms reforça aquesta inversemblança.

Tot i voler representar la societat d’un determinat moment i la seva parla, l’autor de l’obra, en cap moment atribueix un idiolecte propi als seus personatges. Traspassa la situació molt més enllà de la situació diacrònica i geogràfica del dialecte social de la Barcelona actual. Tots els personatge, siguin d’on siguin, parlen de la mateixa manera, sense matisos diferenciadors. Fins i tot, arriben a servir-se de mallorquinismes, que reflecteixen la procedència de l’escriptor.

Així doncs, podem concloure que l’última obra de Porcel es caracteritza per una escriptura caòtica sense cohesió estilística. L’únic aspecte que dóna una idea d’unitat a la novel·la és la pròpia desestructuració de la sintaxi i de la llengua. Es tracta d’una prosa transgressora que va més enllà de la versemblança.

1 comentari:

Anònim ha dit...

aquest porcel no val res...