Mirant l’amor
Mira bé com rappejo, tinc por pel que sento,
explica’m tu el què expresso, ets tu la causa del què penso,
fer-me entendre el riure, de veure que es té per viure
i sentir-se com un home lliure, (riure, viure i lliure).
Tan fa, m’he enfadat, tiro caminant en fals,
ves que vaig, vinc, me’n vaig, no sé el què faig,
coi de mirall enamorat, ve l’hivern que m’escalfarà,
però que em tingui amb pietat, senyora bona Soledat.
Estava mirant l’agost, el cel i el sol,
un avió i un vol, tu i jo, enamorar-se és parlar d’amor
i jo te’n parlaria, no saps ni què escriuria,
no saps ni què diria, més del què creus creure, tia.
Tenia prioritats al compàs, una cançó amb cants
d’uns camps florals d’un noi i una noia, saps?
Trucada, agafa-la, ja no és una carta deixada,
sóc una espelma enamorada, sóc tanta sang que tot raja.
El temps va fugint, tu quedat amb mi, no despertis,
jo m’he adormit, però tinc crit si dic qui
és qui m’ha tret el pit i tu ets qui està aquí
si tinc crit al què et dic des del forat del meu pit.
Els carrers que queden, els viatges que venen,
els meus llavis t’esmenten i no saps com t’estimen,
les abraçades faran clams si aquest és el nostre prat
i tenim lloc per als instants, fins i tot per als plorats.
La vida es fa amor i pren part del nostre món,
tinc les cartes al cor, les que parlen de tu i jo.
La vida la fem amor i estem per no estar sols,
tenim l’ànima en dol i s’acaba quan no hi ha amor.
Tu i els teus ulls grossos, llavis fins i rojos,
parlo del meu cosmos, dos joves tan bojos,
jo estic mirant els agosts, els batecs del meu cos,
tu vas desprenent sensacions, il·lusió i és meravellós.
He perdut la timidesa amb una ànima tan sincera
fent una lletra que no és meva, tu, queda-te-la!
Tot és una partida crua tot i una mirada profunda
cap allò que encara ens dura, respirem però porta cua.
Trenco el ritme dels dies si camino sol en les vies
i busco les meves guies si tu marxes i ja no em guies,
no cal recollir fantasies, (esteu bojos!)
sóc una persona, ei! què creus què sabies?
Noi al·legant disbarats en el món dels disbarats,
sóc com tots els infants, mira, són fulls tacats,
ves, que m’he quedat trist, tantes nits i tants matins,
els mesos s’han fet dits i tràgicament infinits.
Diari de la meva vida, dia a dia, vida,
ja no sé qui em crida, (Shían!) ja no sé qui em crida!
Ets una part emocional que està plorant d’amagat
entre els llacs infernals que a dins m’estan castigant.
Passejades? On vulguis. Recerques? On siguis.
M’apassiones, m’agrades, només vull que somriguis,
però tan fa, m’he enfadat, tiro caminant en fals,
ves que vaig, vinc, me’n vaig, no sé el què faig.
La vida es fa amor i pren part del nostre món,
tinc les cartes al cor, les que parlen de tu i jo.
La vida l’ha fem amor i estem per no estar sols,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada