Els bitllets de bus es fan agradables tenint-los a les mans, sobretot si un no es fixa en la tarifa que el taquiller acaba de deixar-hi impresa. Sempre he cregut que no cal pagar per viure, però què més dóna, és un món de... També he cregut que és un disbarat despertar-se tan d'hora per pujar a un bus que no farà cap parada més que la que correspon, la del final del tragecte, però què més dóna...
Andorra és un territori perdut entre muntanyes que el fan molt bonic. Sincerament, si el cel està destapat és més agradable. Cal anar-hi amb cotxe propi, si és possible, perquè encara que sigui petit, no està prou ben comunicat i de vegades es fa gran i tot. Estic segur que no sé perquè hi vam anar a parar, però segur que era per descobrir quelcom de bo, de nou, de naturalesa i de veure -i beure, també- allò que de vegades necessites. Ningú de nosaltres hi havia anat abans -sí, som catalans i no hi haviem anat abans i no és cap drama tampoc- i com a nens petits ens vam posar contents de seguida que vam veure la senyal que anunciava "Espanya", és a dir, que quedava enrere, tan próxima i tan lluny.
La capital són dos carrers de botigues, res més. Pràcticament cap lloc on es pogués menjar alguna cosa autòctona, tot era importat d'aquí i "fotia" ràbia, la veritat. Totes les botigues venien el mateix: MP3, MP4, telèfons mòbils, càmeres digitals, càmeres de video i armes, sobretot armes. Conscient del què escric, crec que no val la pena anar-hi a comprar res: tot el que hi ha allà és aquí i pràcticament pel mateix preu. A hores d'ara sabem tots els danys del bon turisme, sobretot el turisme fiscal d'Andorra: hotels de 5 estrelles.
No hi ha llocs per visitar. Però, hi ha el Museu de Tabac. Hi vam anar, al país dic, amb la idea equivocada i massa utòpica. Esperàvem -i volíem- un país com cal. Amb la seva pròpia gastronomia, amb llocs interessants per visitar. El paisatge el té, el què li falta és tot.
El tema de la llengua és... no tinc lèxic... Què coi! L'únic estat del món on la llengua oficial és la meva, la catalana! Mentida! O parles castellà o portugués. Han passat dies i encara no ho entenc. Em recordava, tot allò, la senyora ciutat de Barcelona: català, sí, però, enlloc.
Em quedo amb la naturalesa, sí! Em quedo amb un el bon cap de setmana que vam passar! Em quedo amb un sopar a la terrassa i els cambrers espantats perquè tothom era a dins i nosaltres voliem sopar fora, encara que fes fred.
Andorra és un territori perdut entre muntanyes que el fan molt bonic. Sincerament, si el cel està destapat és més agradable. Cal anar-hi amb cotxe propi, si és possible, perquè encara que sigui petit, no està prou ben comunicat i de vegades es fa gran i tot. Estic segur que no sé perquè hi vam anar a parar, però segur que era per descobrir quelcom de bo, de nou, de naturalesa i de veure -i beure, també- allò que de vegades necessites. Ningú de nosaltres hi havia anat abans -sí, som catalans i no hi haviem anat abans i no és cap drama tampoc- i com a nens petits ens vam posar contents de seguida que vam veure la senyal que anunciava "Espanya", és a dir, que quedava enrere, tan próxima i tan lluny.
La capital són dos carrers de botigues, res més. Pràcticament cap lloc on es pogués menjar alguna cosa autòctona, tot era importat d'aquí i "fotia" ràbia, la veritat. Totes les botigues venien el mateix: MP3, MP4, telèfons mòbils, càmeres digitals, càmeres de video i armes, sobretot armes. Conscient del què escric, crec que no val la pena anar-hi a comprar res: tot el que hi ha allà és aquí i pràcticament pel mateix preu. A hores d'ara sabem tots els danys del bon turisme, sobretot el turisme fiscal d'Andorra: hotels de 5 estrelles.
No hi ha llocs per visitar. Però, hi ha el Museu de Tabac. Hi vam anar, al país dic, amb la idea equivocada i massa utòpica. Esperàvem -i volíem- un país com cal. Amb la seva pròpia gastronomia, amb llocs interessants per visitar. El paisatge el té, el què li falta és tot.
El tema de la llengua és... no tinc lèxic... Què coi! L'únic estat del món on la llengua oficial és la meva, la catalana! Mentida! O parles castellà o portugués. Han passat dies i encara no ho entenc. Em recordava, tot allò, la senyora ciutat de Barcelona: català, sí, però, enlloc.
Em quedo amb la naturalesa, sí! Em quedo amb un el bon cap de setmana que vam passar! Em quedo amb un sopar a la terrassa i els cambrers espantats perquè tothom era a dins i nosaltres voliem sopar fora, encara que fes fred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada