Fart de no entendre res. Fart.
Quan un Erasmus es disposa a venir a Barcelona, o a qualsevol de les capitals o universitats del país, què coi s'està plantejant? En què pensa? Suposo que, com tants coneixem, un dels principals projectes és la festa. Però, ha vist en algun moment que es dirigeix a un territori que, malgrat tot, hi ha dues llengües oficials? No! Ningú l'ha informat, ni la seva universitat de procedència ni la que l'acolleix. D'això se'n diu educació cultural o qualsevol lema (patètic) que tingui una univeristat. Cal afegir la interessant i absurda pregunta de primer dia de classe quan el professor vol saber si hi algun Erasmus entre els assitents, per tal de canviar d'idioma i que aquella persona (una entre més de setanta) ens pugui entendre a tots.
Quan un turista de l'Europa nord-occidental, en la majoria del casos, ve aquí a gastar-se-les, les peles i els aires, dic, passa el mateix: l'objectiu és el consumir la festa, els menjars i el temps de manera que res s'acaba, pels diners i perquè el lloc on estan els ho permet: al qual nomenen Espanya. I ho fan, com també sabem tots, visitant punts exclusiva i culturament catalans.
Quan al treball em truca un italià enfadat i autoritari (atípic?) i em diu que el meu, suposat, país és el pitjor d'Europa i jo li contesto que s'equivoca, que jo no sóc pas espanyol, que sóc català, que es pot enfadar i cridar, però que la trucada que està fent no és per teoritzar i menys per atacar-me a mi també passa el mateix perquè el senyor italià em diu, textualment:
Quan un Erasmus es disposa a venir a Barcelona, o a qualsevol de les capitals o universitats del país, què coi s'està plantejant? En què pensa? Suposo que, com tants coneixem, un dels principals projectes és la festa. Però, ha vist en algun moment que es dirigeix a un territori que, malgrat tot, hi ha dues llengües oficials? No! Ningú l'ha informat, ni la seva universitat de procedència ni la que l'acolleix. D'això se'n diu educació cultural o qualsevol lema (patètic) que tingui una univeristat. Cal afegir la interessant i absurda pregunta de primer dia de classe quan el professor vol saber si hi algun Erasmus entre els assitents, per tal de canviar d'idioma i que aquella persona (una entre més de setanta) ens pugui entendre a tots.
Quan un turista de l'Europa nord-occidental, en la majoria del casos, ve aquí a gastar-se-les, les peles i els aires, dic, passa el mateix: l'objectiu és el consumir la festa, els menjars i el temps de manera que res s'acaba, pels diners i perquè el lloc on estan els ho permet: al qual nomenen Espanya. I ho fan, com també sabem tots, visitant punts exclusiva i culturament catalans.
Quan al treball em truca un italià enfadat i autoritari (atípic?) i em diu que el meu, suposat, país és el pitjor d'Europa i jo li contesto que s'equivoca, que jo no sóc pas espanyol, que sóc català, que es pot enfadar i cridar, però que la trucada que està fent no és per teoritzar i menys per atacar-me a mi també passa el mateix perquè el senyor italià em diu, textualment:
Estoy harto de toda esta mierda y vuestras nacionalizaciones. Todos vosotros soys españoles y no tenéis nada que decir. En tu DNI, chico, deja que te diga, pone espanyol.
Li torno a comentar que s'equivoca particularment amb mi i que, si em permet, ell havia triat que se l'atengués en català; així em constava en pantalla. Avui ho tinc clar, un altre dia no passarà el mateix.
I gràcies al govern que em cuida per protegir-me a mi i les meves coses.
I gràcies al govern que em cuida per protegir-me a mi i les meves coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada