De matinada i a poques hores per començar el respectiu Ramadàn (sí, així) d'avui.No he pogut assistir a la manifestació de l'Esquerra Independentista ni tampoc als concerts ni a res del què s'ha fet a la ciutat per motius laborals. Tant fa.
Em sento emocionalment estrany. Tinc ganes de cridar, de sortir al carrer, de sentir-me, d'un som una nació ben alt. De camí al treball he vist centenars d'estelades als balcons i finestres de molts blocs (les mateixes que em faltaven el dia de la oblidada Eurocopa). M'he sentit content, per això. Però també he vist les banderes foranes, dites espanyoles, en diversos balcons. Alguna cosa falla en aquesta Barcelona catalana.
Tinc son i no sé què coi volia escriure ara. No em fotré a parlar d'història que tots coneixem. Només un enorme respecte d'amor als milers de catalans i catalanes que, durants mesos i mesos, van esgotar la seva vida en fer resistència per l'imperialisme i contra la falta d'humanitat; un enorme respecte d'amor a tots que, ja sota domini d'aquells sense ulls i demés sentits, van seguir amb el puny, el cap alt i amb la boca cridant llibertat; un enorme respecte d'amor a tots els morts per nosaltres, als que es va emportar el passat perquè hi ha humans que no són humans i són besties sense sang; un enorme respecte d'amor a tots els joves, i la bona gent gran i compromesa que ens queda i ens ensenya, que avui dia s'organitzen per la lluita que encara queda. Només cal més unitat entre nosaltres i anar a una. Ho sabem tots. Un enorme respecte d'amor.
Sóc marroquí, però més que mai català. No, no m'he equivocat de nació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada