Tu -que llegeixes aquest blog- et preguntes de què va tot això que s'hi escriu, no? Ho vaig dir... un profund subterfugi... del que sigui...
Els aconteixements de la vida van succeïnt, van arribant, van passant... passen, et besen la galta, t'omplen el cos de fredor o calentor i escapen, sense petjades. Són així els aconteixements, els fets, les coses, les merdes... com es digui. Però, de vegades resulta que la vida ens porta aquests fets en un període de temps curt, intens i, fins i tot, malèvol. Malèvol, em sento bé escrivint aquesta paraula, no per mi, clar, sinó per encertar a la primera la paraula exacta que necessitava dir.
Un dia com avui diria que sóc en Holden Cualfield de cap a peus, o com diria algú que sempre està al costat, fins es moll des ossos, per la ràbia, la passivitat, els sentiments, les persones, les injustícies, els compromisos, els perfeccionismes, els resultats... i, un cop més, la ràbia. Sí, en Holden Caulfield i només desitjo xafar, com més prompte millor, el meu estimat camp de sègol. Ai!
Els poemes ja no ragen tan ràpid, els escrits amorosos tampoc i menys el preu de cada paraula que trec. Potser ens quedem muts, molt callats i és impossible fer res, expressar-se per dir el què es sent, perquè no hi ha temps i si el hi ha cada emoció (del moment -in-oportú) ens ve encontra.
A tots ens passen aquestes coses, veritat? Tots tenim desitjos que no complirem perqué la societat és un món injust de maldats. Per això, una forta abraçada a cada persona desesperada que cada matí creu veure un camp de sègol i només és un reflex del que somia cada nit.
Els aconteixements de la vida van succeïnt, van arribant, van passant... passen, et besen la galta, t'omplen el cos de fredor o calentor i escapen, sense petjades. Són així els aconteixements, els fets, les coses, les merdes... com es digui. Però, de vegades resulta que la vida ens porta aquests fets en un període de temps curt, intens i, fins i tot, malèvol. Malèvol, em sento bé escrivint aquesta paraula, no per mi, clar, sinó per encertar a la primera la paraula exacta que necessitava dir.
Un dia com avui diria que sóc en Holden Cualfield de cap a peus, o com diria algú que sempre està al costat, fins es moll des ossos, per la ràbia, la passivitat, els sentiments, les persones, les injustícies, els compromisos, els perfeccionismes, els resultats... i, un cop més, la ràbia. Sí, en Holden Caulfield i només desitjo xafar, com més prompte millor, el meu estimat camp de sègol. Ai!
Els poemes ja no ragen tan ràpid, els escrits amorosos tampoc i menys el preu de cada paraula que trec. Potser ens quedem muts, molt callats i és impossible fer res, expressar-se per dir el què es sent, perquè no hi ha temps i si el hi ha cada emoció (del moment -in-oportú) ens ve encontra.
A tots ens passen aquestes coses, veritat? Tots tenim desitjos que no complirem perqué la societat és un món injust de maldats. Per això, una forta abraçada a cada persona desesperada que cada matí creu veure un camp de sègol i només és un reflex del que somia cada nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada