Serem forts com l'aire

El vent ens fa la vida, empenta i empenta,

tires les pedres esculpint crits com rocs,

calles, plores estirant els crits.

Silenci. La vida és el vent. Som una empenta.

Bruta de llàgrimes i maca com si despertessis,

evadeix-te i apreta'm les mans.

ANGINES

Les angines són una cosa ben curiosa. De sobte, les amígdales se t'inflamen i la gola s'omple de pus. La febre et puja i tens un mal de cap que difícilment l'aguantes. Després de tot això només et queda fer repòs i medicar-te dia, tarda i nit. Repòs, repòs. Asseguda, estirada, al llit, al sofà, amb els ulls plorosos, tot el dia amb un mocador a mà perquè si estornudes la sortida de moc pels orificis nassals és imminent. Tot el dia eixugant el nas, que a hores d'ara ja està irritat. I els llavis? Dels llavis no en parlem! Se't sequen i es tallen per culpa de les pujades de febre que, a més a més, et fan suar com un bou per després morir-te de fred. I així tot el dia, tota la setmana. Fins que per sort, et lleves un matí, i et sents amb força, amb energia i amb ganes de menjar-te el món. Aquests dies sense de sortir de casa han estat un infern, no trobes?

D'aquí a un parell de dies tot tornarà a la normalitat d'aquí. La universitat i la dansa. La dansa i la universitat. Què té prioritat? L'obligació o la devoció? Què fa llevar-te cada dia? T'has de dedicar a alguna cosa, però pel que realment viuries seria una altra. Difícil d'aconseguir, és clar.

Viurem el dia a dia, i demà ja veurem què succeeix. Quelcom de bo, segur.

Au, salut per tots.

Adéu, adiós, agur, goodbye, arrivederci, adieu, abschied...

FOTO: un petit racó des (no d'Es, tot i que no estic d'acord) Mercadal

Catalunya: Un enorme respecte d'amor

De matinada i a poques hores per començar el respectiu Ramadàn (sí, així) d'avui.

No he pogut assistir a la manifestació de l'Esquerra Independentista ni tampoc als concerts ni a res del què s'ha fet a la ciutat per motius laborals. Tant fa.

Em sento emocionalment estrany. Tinc ganes de cridar, de sortir al carrer, de sentir-me, d'un som una nació ben alt. De camí al treball he vist centenars d'estelades als balcons i finestres de molts blocs (les mateixes que em faltaven el dia de la oblidada Eurocopa). M'he sentit content, per això. Però també he vist les banderes foranes, dites espanyoles, en diversos balcons. Alguna cosa falla en aquesta Barcelona catalana.

Tinc son i no sé què coi volia escriure ara. No em fotré a parlar d'història que tots coneixem. Només un enorme respecte d'amor als milers de catalans i catalanes que, durants mesos i mesos, van esgotar la seva vida en fer resistència per l'imperialisme i contra la falta d'humanitat; un enorme respecte d'amor a tots que, ja sota domini d'aquells sense ulls i demés sentits, van seguir amb el puny, el cap alt i amb la boca cridant llibertat; un enorme respecte d'amor a tots els morts per nosaltres, als que es va emportar el passat perquè hi ha humans que no són humans i són besties sense sang; un enorme respecte d'amor a tots els joves, i la bona gent gran i compromesa que ens queda i ens ensenya, que avui dia s'organitzen per la lluita que encara queda. Només cal més unitat entre nosaltres i anar a una. Ho sabem tots. Un enorme respecte d'amor.

Sóc marroquí, però més que mai català. No, no m'he equivocat de nació.

El millor cap de setmana de l'estiu

• Agafar un avió a les 6:10 de la matinada (amb un previ d'insomni nocturn).
• Arribar a Es Mercadal (Menorca) i no dormir fins la nit següent.
• Intentar, i aconseguir, gaudir de l'esència de l'illa en dos dies.
• Dilluns a les 7:30 torna l'avió a Barcelona.

MENORCA

No existeix or ni plata al món que pugui pagar l'experiència de viure una posta de sol a Menorca com aquesta. No hi ha diner al món sencer que pugui substituir la felicitat d'una tarda com aquella d'agost que ara sembla ja llunyana...

11S

Quan despertis sonaran els timbres del setembre etern.
Un somriure si t'espero,
una mà si véns.
Més... i quelcom per viure.

Tornarem...

D'aquí a allà

Sembla que això ho tenim paradet, eh? (!)

Que ningú es preocupi, ho seguirem tenint igual. No a llarga distància, clar. Tirant cap setembre-octubre ens hi posarem una mica més. A part de ser un element de subterufi d'emocions personals, serà quelcom més: amb fotografies pròpies (en classificats diferents), videos interessants, cançons interessants (i pròpies), redacció de viatges, etcètera (i etcètera) (o eczètera, amos?). Una mica més d'interactivitat dins el blog (c), vaja. També una mica d'anàlisi de coses diverses del món de l'actualitat i d'això.

Tornarem!

Efecte do-mi-nó

Com més gran et veig més m'espanta tot, t'ho juro. Fa un any ens vam coneixer i hem estat aquí sempre. Vull que aprenguis que sota l'aigua mai podries cridar, perquè t'ofegaries.

Els amics que anem perdent, perquè el temps és un efecte de dominó que ens va tombant a tots, no sé en què coi pensaven. Som tots culpables de no respondre a les relacions socials que hem tingut, tenim i tindrem amb les persones i si quelcom va fallar és d'estúpids creure que les muntanyes que llencen lava només requeien, i recauen, en un costat, perquè, geològicament, no es podrien sostenir, estimats fills de la gran mare que teniu. Tinc la sensació que perdo el temps, en això, en allò, en tot el material vital relacionat amb vostès, no obstant, ho llençarem a l'esquena.

Si heu marxat, adéu. Si ara torneu, adéu. Adéu. Una època de massa tranquil·litat per agafar i deixar les coses sobre la fina capa de la taula que tinc; sincerament està molt neta i no la voldria embrutar. Tant em fot -que coi, em refot- tota la conspiració, que és evident, les paraules, lletres, tot. Adéu.

No cridis mai sota l'aigua, que t'ofegaries. Però el que més em preocupa de vostès és que us feu grans però no envelliu, nens.

I ara descobreixes moltes coses...

Som raonables els humans? És clar que no! I aquests dies algunes persones m'ho han demostrat. Podem dir moltes coses, podem fer veure que pensem moltes coses, però al cap i a la fi, aquestes, només seran paraules i fets, aparences falses, hipòcrites, sense fonaments en què la certesa brilla per la seva absència.

Me'n canso de sentir insults per després fer bona cara a aquella persona que es mereix poc respecte per part de ningú. Si la persona escull una determinada vida que la segueixi el 100%, que s'ho pensi bé abans de dir res, així després no haurà de venir a tocar a la porta de ningú plorant perquè es sent sol o ves a saber què. Jo no en vull saber res d'aquestes persones. Ja ha estat prou trist que jo hagi donat sempre el primer pas, he tornat a caure en el seu parany i he tornat a ser la "tonta" que ha accedit. Prou. Una cosa és saludar, l'altre és contar-li la meva vida a través de paraules hipòcrites, en actituds falses i poc raonables. Els altres... feu el què vulgueu. Jo també tinc la meva vida i sé qui val com a persona i qui no. Tot i que algunes no tenguin ni principis ni ambicions, són transparents i són qui mostren ser... d'altres no fan més que voler demostrar el què no són, volen ser el centre d'atracció que mai seran (per a mi). Gràcies a tots aquells que sou com sou, no tant a aquells que no sou com sou.

No veig els fils

Un dia vam saludar-nos, un dia vas dir quelcom. Un dia ens vam insultar, no importa, un perdó. Un dia vas escriure moltes coses, un dia ens vas parlar de moltes coses, jo et vaig dir que no sé disfressar-me perquè no sé fer-me entrar les robes. Ens vas fer fotografies, t'importem. Ens alegres. Estem cansats. Un dia vam menjar i vas dir que tot era especial. Un dia et vaig parlar d'amor, em vas dir que no sabies de disfresses. Avui tinc molta por, avui he vist la por, la molta por. Estem cansats. Un dia vas llegir el què ells escrivien, pecaves, ho saps. Tinc un conte. No saben qui ets. Un dia vas despertar, despertar com si no volguessis res. Un dia vam saludar-nos. Avui vull dormir molt.